La carta
Hola nois, noies, pares i
mares!
Per fi ja he arribat...i si
sabéssiu el que m'ha costat... Per increïble que sembli, ja sóc aquí perquè
ens ho passem tots d'allò més bé! El que m'agradaria explicar-vos és tal com
he nascut, per què no ha estat un viatge fàcil.
Quan encara era un tros de
fang no pots quasi ni moure't, esclar, t'has d'esperar molt de temps a que et
facin de cartró. Per fer això, abans t'han de cobrir de guix, i d'aquí
sortiran els motlles de la meva silueta perfecta. Molts de vosaltres ja els heu
pogut veure al vestíbul de la plaça Santa Anna, però de totes formes, la cosa
no acaba aquí, no!
Gràcies als motlles, van fer
la cara amb cartró pedra, ja que així pesaria menys (i com es nota!) però és
que em feia vergonya sortir al carrer... és que m'hauríeu d'haver vist...
tants trossos de paper de diari i tantes arrugues... sort en vaig tenir de la
massilla i el paper de vidre que em van afegir per donar-me unes galtes fines i
llises!
Per increïble que sembli,
després de tot això jo encara no podia venir, perquè em van haver de fer un
cos, i quina feinada que els va portar... però al final s'en van sortir. Ara ja
podia caminar, però... no em trobava massa bé i estava força blanca, però
els meus maquilladors personals em van acabar donant-me color.
Per cert, sort de la senyora
Roser, que si no fos per ella, ara no tindria roba per vestir-me, i gràcies a
l'artesania dorada, que em va regalar una bufanda feta de les vostres bates, ja
que en aquest dies està fent molt de fred. Sort que el dia 26 vaig poder
arribar i veure-us a tots per primera vegada!
Què dieu? que m'hi vaig
estar poca estona? No us preocupeu, ja veureu com ens anirem veient, i com un
dia podré estar ballant i ballant sense parar, i fent companyia a tots els
alumnes de l'escola. Fins aleshores, petonets!
ANNA, la vostra geganta