Racó literari

Durant molts anys regnava al País de la Neu Eterna un rei i una reina que era molt sàvia i bona, la Blancaneus. Tot anava bé, tothom era feliç, fins que un dia... Un malvat va aparèixer, vingut des de l’infern, per raptar la pobra Blancaneus...

Era una nit en què, com sempre, estava nevant, però no era una neu qualsevol, era una neu tenyida de vermell, el vermell de la sang. Alguna cosa dolenta s’estava aproximant. La reina Blancaneus estava dormida al seu llit.

De sobte, el cel es va partir en dos i en va aparèixer un ésser horripilant. Se’n va anar al castell de la Blancaneus i se la va portar entre els seus braços, encara adormida. Pàl·lid com la neu, encara desprenia innocència el rostre de la jove Blancaneus quan es va endinsar en l’immens forat del cel, pocs moments després de tancar-se, en mig de la fosca nit.

*           *           *

L’endemà, a palau, el rei va convocar tots els savis del regne i rodalies, i es van seure tots a parlar sobre el tema que els tenia preocupats, la desaparició de la Blancaneus. Al final van decidir reunir els homes - o éssers - més forts i valents per realitzar aquest gran rescat. Havien de ser éssers molt especials, amb unes característiques determinades. Necessitaven algú mentider però convincent per entabanar al gos guardià de l’Infern. Algú prou forçut per obrir-se pas entre l’espessa selva de maldat. Algú que els guiés i orientés. I, finalment, algú prou astut per esbrinar en quin lloc es trobava la reina Blancaneus. Ràpidament van elaborar la llista de possibles personatges. Entre ells hi havia en Polzet, el Llop Dolent, en Pinotxo, l’Alí Babà, en Hansel, la Ventafocs, la Guineu  i, fins i tot, el propi Tarzan! Al final però, la llista va quedar reduïda a quatre personatges: el Llop Dolent, que va enganyar la Caputxeta Vermella; en Hansel, hàbil en orientació; la Guineu, que gràcies a la seva astúcia va vèncer el terrible Lleó i en Tarzan, l’home més forçut de la selva.

 L’endemà, a trenc d’alba, van sortir del castell i es van encaminar cap aquell món que quedava sota terra, l’Infern. Van haver de travessar muntanyes, rius i valls. Lluitar contra espècimens monstruosos fins que al final van arribar al Gran Portal. Era un lloc horripilant, no hi havia rastre de cap ésser viu, excepte un gos gegant amb tres caps lligat a la porta metàl·lica que donava al món infernal.

Era l’hora d’actuar el Llop Malvat. Tal com sempre ha fet, es va acostar al gos, mantenint una distància prudencial, i li va explicar una mentida de les seves, però no va funcionar. Semblava que aquell gos no sabés parlar, només rugir. Què podien fer? La situació s’estava tornant cada vegada més crítica.

-Deixeu-me a mi. –va dir una veu en el fons. Era en Tarzan–. Me les he vist amb personatges pitjors que aquest simple gos.

I com aquell qui diu abans d’acabar la frase ja era damunt el llom del ferotge gos, però una brutal empenta va tirar el pobre Tarzan pels aires. Una sensació de pànic va envair els altres, que miraven angoixats l’escena. Però ràpidament en Tarzan es va recuperar, es va alçar del terra i, com si fos un rinoceront, va envestir l’immens gos gegant que va caure bocaterrós i mig ferit a terra. Finalment, va saltar i va fer caure el pes sobre la llança al cor del gos, que va morir a l’acte. Va ser una escena dura. En Hansel, el més petit del grup, va apartar la mirada. Com si res, en Tarzan va tornar mig netejant la llança, ara bruta de sang.

-Continuem? –va dir en Tarzan mirant els altres membres del grup. S’havien quedat atònits. Però bé, havien de continuar, tenien una missió molt important que complir. Ben aviat van haver de recórrer a en Hansel, el camí principal ara s’havia dividit en tres i els tres a la vegada en tres més.

-Què fem, Hansel? Quin és el camí correcte?

-Si el meu sentit de l’orientació no em falla... diria que és... tercer, segon, tercer, primer.

Igual com amb en Tarzan tots els altres es van quedar atònits. Com s’ho havia fet? I és que cada vegada més s’anaven descobrint les habilitats de cada personatge, unes habilitats sorprenents. Però bé, els nostres amics van continuar el seu trajecte. Els camins per on passaven es tornaven més tortuosos i estrets i també feia més calor. Era que cada vegada estaven més a prop o potser que aquells camins els estaven portant a la perdició?

-Pareu un moment. –va dir el llop–. No me’n fio d’aquest nen. I si ens està enganyant?

-Menys me’n fio de tu. –va dir la Guineu –Que això de dir la veritat no va massa amb tu. Després d’aquest comentari i en veure que estava acorralat, el llop va acotar el cap i van seguir caminant. Al cap d’una bona estona de caminar van arribar a l’Infern. Un cartell els donava la benvinguda en aquell monstruós paratge:

-No tenim temps per perdre. –va dir la Guineu–. veieu aquella muntanya d’allí? Estic convençut que sa majestat és allí.

-Doncs som-hi! –va dir animat en Hansel.

-No sé si ha sigut bona idea portar en Hansel amb nosaltres. –va mig xiuxiuejar en Tarzan a en Llop...

Durant el trajecte fins a la muntanya no hi va haver cap problema, però tot i així, al començar a pujar muntanya amunt, el camí es va tornar molt més costerut. Al final, en Hansel els va haver de guiar muntat a l’espatlla d’en Tarzan.

-Ja falta poc, tranquils. Ja sento el perfum de la bella Blancaneus.

I efectivament, la Guineu tenia raó, al cap de cinc minuts van arribar a dalt de la muntanya, on s’estenia una immensa planura desèrtica, on al mig hi havia una figura estirada, era la Blancaneus.

-Per fi! –va dir en Hansel baixant del llom d’en Tarzan–. Ja hem arribat.

-Espereu. –va dir la Guineu-. Dubto que ens ho posin tan fàcil.

-Sí, té raó. –va dir en Tarzan–. Deixeu-me anar-hi a mi, sé el que em faig, no podran amb mi.

-Espera, Tarzan, jo també vindré. –va dir el Llop–. Ja que no serveixo per dir mentides, m’esforçaré per ser útil en aquest grup.

-Com vulguis. –va dir en Tarzan amb un to fred. I així va ser com els dos es van endinsar en aquella immensa plana per anar-se a trobar amb sa majestat.

-Es troba bé, Blancaneus? –va preguntar no massa segur d’ell mateix el Llop. Però no va rebre cap resposta–. Blancaneus?

-Deu estar adormida o sota algun encanteri. –va dir en Tarzan–. No tenim cap mag aquí?

-No, em sembla que no.

-Mala sort... L’haurem de portar amb nosaltres.

-No tan ràpid. –va dir una veu entre la penombra–. La Blancaneus no se l’endurà ningú, es quedarà aquí, amb mi.

-Qui ets? I com goses dir això de la nostra estimada reina? Ja veuràs, et castigarem! –va aventurar a dir el Llop.

-Sí, ja veuràs! –va dir en Tarzan recolzant al seu amic. I en un tres i no res ja eren els dos damunt d’aquell misteriós personatge, vestit de negre. Però ni la potent llança d’en Tarzan va poder fer front a aquell ésser.

-No podreu vosaltres dos sols, no ho veieu? –i de sobte es va enlairar, tot creant una bola d’energia a la seva mà dreta–. Sabeu qui sóc? Sóc el comte Dràcula i aquesta donzella que anomeneu Blancaneus solament li queden... 5 minuts de vida. Ja, ja, ja, ja... Necis...

-No permetrem que li prenguis la vida a la nostra Blancaneus. –van dir els quatre al mateix temps–. I llavors, de sobte va sortir una energia de dins de cada un que es va unir creant una immensa bola d’energia que es va projectar cap al comte Dràcula, que va caure estès a terra, just en el mateix moment en què la Blancaneus es va despertar.

Després d’explicar-li a la Blancaneus què havia passat, van emprendre el camí de tornada, més tranquil que el d’anada, fins arribar de nou al País de la Neu Eterna.

Allí, van ser rebuts com veritables herois. El fet d’haver realitzat amb èxit la missió que se’ls havia encomanat va convertir aquells quatre personatges en quatre veritables llegendes. La reina Blancaneus va estar molt agraïda i com a recompensa els va donar el seu pes al quadrat en or.

I van ser feliços i van menjar anissos. Conte comtat, ja s’ha acabat.