Racó literari

Hi havia una vegada la bona de la princesa Ventafocs que vivia  al regne de Troyandia amb el seu estimat, el rei Enric.

Un dia que la Ventafocs passejava pels jardins del castell va veure un noi a l’altra banda de la  reixa. No s’ho podia creure: era el noi dels seus somnis! Va veure com entrava a la caseta de fusta que hi havia a pocs metres de la reixa. No va poder resistir-s’hi i va anar a veure’l. No sabia com començar , estava molt nerviosa, però les primeres paraules li van sortir del cor.

-Hola! Tu deus ser un dels nous jardiners. -va dir la Ventafocs-. Tremolava i tenia unes ganes impressionants de fer-li un petó.

-Sí, senyora. Necessita alguna cosa de mi? –va  dir molt amable el jardiner.

“Sí”, va pensar la Ventafocs, “necessito moltes coses de tu!!”

-No ho saps tu bé!  –no! Ho havia dit en veu alta!

-Què? –s’havia posat vermell. Ho hauria notat?

-No, no res. Pensava en altres coses. –i va marxar cap al castell-. Havia posat la pota fins al fons, ara ja no podria tornar a parlar amb ell, havia fet el ridícul més espantós de la seva vida!!

Quan va arribar al castell va anar directe  a la seva habitació, no podia suportar aquella tristesa. Una hora després d’haver-se desfogat amb tots els coixins se li va aparèixer una fada. Era petita i tenia unes petites ales darrera, a l’esquena,

-Què et passa Ventafocs, que estàs trista? -va dir la fada.

-Doncs que m’he enamorat d’un altre, però l’Enric...

-No ploris dona, dorm i tranquil.litza’t.. Demà jo t’ajudaré a solucionar els teus problemes. –i va desaparèixer,  

Més tard, quan la Ventafocs ja dormia, va arribar el príncep Enric. Feia temps que notava que les coses amb la Ventafocs no anaven bé, sabia que hi havia algú més. Va posar-se al llit, al costat de la seva esposa, rumiant la probabilitat que hi hagués algú més a la vida de la seva dona.

L’endemà al matí, la Ventafocs va anar a esmorzar  amb el príncep Enric a una pastisseria  nova del poble. Era molt elegant, hi havia xocolata per tot arreu.  I de sobte, allà, darrera el taulell, hi era ell. El va reconèixer, el jardiner.

“M’haurà vist?” -va pensar la Ventafocs-. 

-Què et passa, estimada? Et trobes bé? -va preguntar el príncep, molt preocupat per la cara que havia posat la seva esposa.

-sí, m’havia semblat veure una cara coneguda, però no, m’he confós.

Quan van tornar cap al castell plovia. Les gotes d’aigua queien per les finestres del carruatge. La Ventafocs mirava el paisatge, pensant amb el jardiner.

Aquella nit no podia dormir. Va sentir uns cops a la finestra, com pedres. Va acostar-s’hi i el va veure allí , plantat, tot mullat per la pluja. Li brillaven els ulls, estava més guapo que mai. Va córrer cap a la porta. Abans de sortir de l’habitació va tornar a mirar cap al seu marit, estava dormit. Ja no l’estimava, feia molt temps que havia perdut aquell amor que els havia unit de joves. Va sortir sense fer soroll i, a l’arribar a baix, va córrer a abraçar-lo.

-Vingui, li vull ensenyar una cosa. -va dir-li el jardiner.

-Primer potser que ens presentem. Jo em dic Ventafocs, i vostè?

-Jo em dic Daniel.

Van caminar pels jardins fins arribar a la reixa, van sortir i van continuar caminant fins a una clariana. Allà, es van asseure en unes roques, prop d’una cascada. Van estar tota la nit així, explicant-se les seves coses, aventures, somnis... Tot allò que mai li havia interessat al seu marit.  Cap a les sis del matí va aparèixer l’Enric. Se’l notava cansat i molt, però que molt enfadat.

-Es pot saber que estàs fent? No m’ho puc creure. Tu? –va dir dirigint-se al noi- Et deixo estar al meu castell i em fas això, estimat cosí!?

-Què? -va aconseguir pronunciar la Ventafocs.

-Sí, com ho sents. Aquest és el fill del germà desterrat del meu pare. I jo, com a bona persona, vaig decidir donar-li una feina i una vida nova, però ja veig com m’ho paga!

-No...  jo no volia... no ha passat res... –deia el Daniel- Avui mateix me’n vaig, no vull causar més maldecaps.  De veritat cosí, que jo no volia res. Solament una amiga en qui confiar, ja que tu mai m’has fet cas.

Va mirar la Ventafocs i va desaparèixer entre els arbres.

La Ventafocs no va pronunciar ni una paraula durant tot el dia, s’havia enamorat. En aquell moment va tornar a aparèixer la fada.

-Et vaig dir que tornaria, i ho he fet.

-Sí, però ara ja no serveix de res, ell se’n va i jo...

-Vés a parlar amb el teu marit, estic segura de que

ara ja ha canviat d’opinió. Me n’he ocupat personalment que sigui així...

-Sí? I què pensa...?

Però encara no havia acabat de pronunciar les paraules, que la fada ja havia tornat a desaparèixer.

-Ventafocs -va dir-li el príncep Enric- Tu l’estimes de veritat?

-Sí... –va dir tímidament- M’he enamorat de veritat, no ho he pogut evitar. I hi ha ajudat que la nostra relació no passa pel millor moment.

-Doncs no perdis temps. Si tu l’estimes i nosaltres no podem recuperar el nostre amor, això serà el millor per tots. Vés a buscar-lo.

I l’Enric va desaparèixer entre els arbres, amb els ulls rogencs. 

Però la Ventafocs no es va parar a consolar-lo i va sortir corrents. Quan va trobar el Daniel, es van fondre en una llarga abraçada.

Dos mesos després es van casar, van viure feliços i van menjar anissos.

Laura Cabré, Laia Ferrer, Anna López